La notícia a lavanguardia.com 15/05/2016

Els horaris de Renfe no informen de quins trens són aptes per a persones amb mobilitat reduïda, fet que propicia situacions vergonyoses

“El meu pare és un superhome”, diu Ángela Hitos Murillo, sense adonar-se que qui realment té superpoders és ella. Ha nascut per canviar el món. Estudia primer de Ciències Biomèdiques a la Universitat de Barcelona, una carrera que li exigia una nota mínima d’11,990 (sobre un màxim de 14) durat la passada selectivitat. Vol doctorar-se i l’apassiona la neurologia. Té 18 anys, un somriure preciós i un brillant expedient acadèmic.

I una cadira de rodes elèctrica que pesa 150 quilos.

Divendres va esperar infructuosament quatre hores a Sants perquè un tren adaptat l’acostés a l’Arboç, però l’estació d’aquesta localitat –a cinc minuts de casa seva– té escales i altres barreres arquitectòniques. Per això ha d’anar a Vilafranca del Penedès o a Vilanova i la Geltrú, on el pare la recull amb cotxe.

En realitat, el pare, l’ Antonio, que és taxista, la porta i la recull cada dia a la Facultat de Biologia, al costat del Camp Nou. Això obliga l’ Ángela a fer horaris de taxista: dotze hores o més fins que ell acaba la jornada i poden tornar junts a l’Arboç. L’ Antonio i la seva dona, la Lidia, li han inculcat que sigui independent i desterri del seu vocabulari paraules com minusvàlida. Menys vàlida? Ella?

Per això, l’Ángela va decidir divendres que tornaria amb tren, com va fer per primera vegada la setmana passada. El pare la va portar a la facultat, però no treballava aquell dia i ella li va demanar que descansés. “Et trucaré quan arribi a Vilafranca o a Vilanova”. A les set de la tarda ja era a Sants. El primer tren no tenia portes adaptades, sense esglaons, perquè hi accedís directament. Ni el segon. Ni el tercer. Ni…

Navegant en una eterna tempesta, l’Ángela pateix atròfia muscular espinal, una malaltia genètica i neurodegenerativa que provoca pèrdua de força muscular, a més d’una infinitat de problemes afegits. Pot moure molt bé el braç dret, però té molt limitat l’esquerre. Una commiseració mal entesa feia que la professora d’ Educació Física de quart d’ESO l’aprovés sempre amb un 5, però aquest 5 no enganyava ningú i a més li baixava la mitjana acadèmica, per la qual cosa va demanar que la declaressin exempta. A l’institut li van dir que “això només podien demanar-ho els esportistes d’elit”.

Va iniciar llavors una campanya a Facebook i va guanyar. Abans-d’ahir, quan ja feia més de 90 minuts que esperava a Sants, va redescobrir el valor de la paraula. Va escriure en un foli: “Fa una hora i mitja que sóc aquí i no ha passat cap tren adaptat. Sóc una ciutadana de segona?” Renfe no informa en els horaris si els trens estan adaptats o no. Pot donar-se el cas que en passin quatre de seguits o que passin quatre hores sense que en passi cap, com divendres.

Per sort, una dona sensible, l’Elena, la va veure allà, encallada a l’andana, i va avisar a aquesta redacció. Una feliç idea. No tots els dies es coneix algú que canviarà el món. L’Ángela té una frase per a tot. Quan li pregunten com pot competir en una eterna prova d’obstacles sense perdre mai el somriure i la brillantor dels ulls, respon: “Mai un mar en calma no va fer expert un mariner”.

Amb aquesta actitud acudeix cada dia a classe. Al començament de curs va haver d’entrevistar-se amb el cap d’estudis, el vicedegà i el degà perquè adaptessin un lavabo a les seves necessitats. Tot i així ha d’entrar per un edifici, pujar a un muntacàrregues (els ascensors són massa petits per a la cadira de rodes), creuar la primera planta i baixar per un altre muntacàrregues comunicat amb la zona de les aules. La facultat de Biologia, amb tres seus interconnectades, és arquitectònicament molt bonica, però obliga a fer tota aquesta volta a qui no pot pujar escales.

L’Antonio va arribar a l’estació a les 23.15 hores i li va fer un petó. Tenien per davant almenys una hora i quart de carretera. L’ Ángela demanarà a Renfe que li torni l’import del bitllet. Divendres no ho va poder fer perquè l’oficina d’atenció al viatger ja havia tancat. Però ho farà, costi el que costi, perquè com li han ensenyat els pares, “si no t’adaptes al món, és que has nascut per canviar-lo”.